Fa gairebé vint-i-set anys que ens vam conèixer. Era al principi. Érem joves i perfectes. I érem com dos peixos fora d’aigua. Perduts. Amb pors. Amagats. Amagats en mig de tota aquella gent. Tots joves. Intentant que ningú s’adonés de què nosaltres, aquells dos, també estàvem allà. Amagats entre la multitud. Però també amb il·lusió. Amb molta il·lusió. Amb la il·lusió del jove aprenent. I la de l’inquiet novell que sap que el temps el convertirà en històric veterà. Perquè érem dels primers dels molts que havien de venir. Sí. Ho sabíem. Era al principi i en vindrien molts més. Però aquesta és una altra història.
La nostra deia que estàvem condemnats a unir-nos. I és clar, ens vàrem unir. Va ser senzill, malgrat que tu, ocult a les darreres fileres, no podies ni veure’m amagat enmig d’aquella freda i poc acollidora aula. Jo havia creat un escut al meu voltant i tu un mur de protecció. Jo, que no aixecava la vista del full que durant molt de temps va continuar en blanc dia rere dia, ni m’havia adonat que darrere meu, al fons, hi havia un altre que imitava les meves pors. Perquè jo vaig començar amb la por com a companya. Igual que tu. Recordo que a vegades, molt poques, perquè no m’atrevia, mirava a la resta dels quals ens envoltaven. Cercant ajuda. Una mica de consol. De solidaritat. “¡Eh! ¿Hay alguien como yo?” “¿Alguien más está perdido?” “¿Alguien más tiene miedos?” “¿Hay alguien?”. Però no. No trobava alleujament en les cares d'aquells aprenents. Tampoc rebuig. Tots, absolutament tots, aparentàvem el que podíem. Uns amb més estil. Uns altres sense cap. Alguns amb dissimulació, la majoria sense ella. I tu i jo, al nostre aire. A aparentar que no aparentàvem res. Avui, d'aquells novells, encara queda qui segueix aparentant. Pitjor per a ells. Encara temen. Encara fingeixen.
El cas és que als pocs dies, i després de moltes mirades amb el cap enfonsat entre les espatlles, ens trobem. “¿No fumas?” em vas preguntar. “No” et vaig contestar, intentant donar-li un forçat accent català al monosíl•lab. “Yo tampoco” em vas dir per continuar amb la nostra primera conversa. “¿Yo tampoco?” Jo pensava que es deia “Jo tampoc”. Allò em va sorprendre. Fins llavors només havia sentit parlar en català. Era obligatori. Faltaria més! I a mi, amb dificultats per expressar-me, m'anava bé. Em costava, però m'obligava a un esforç més. A superar una altra barrera que mai m'havia preocupat de saltar. Fins i tot vaig pensar que de tots, era l'únic que l’havia de saltar. Però tu, que no havies de superar res, anaves amb la reserva i la cura d’aquell que ha de pensar unes quantes vegades abans de dir una sola paraula. Perquè sí, tu pronunciaves molt millor que jo; però les regles, les normes, eren del meu domini. I aquella dificultat amb l’idioma ens va unir. Fou el nostre primer vincle. A mesura que avançaven les classes vam aprendre a parlar sense que ningú ens escoltés. Fluixet. A cercar racons solitaris. I jo escoltava com tu responies a les primeres preguntes que els altres ens feien. Tu vas ser la meva veu. El meu traductor. El meu professor. Jo escoltava i aprenia. Ràpid. Havia d’aprendre ràpid. O aprenia o ho deixava. Crec que si no haguessis aparegut no ho hagués aconseguit. No ho hauria superat. Però el destí, la casualitat o el que fos, ens va fer unir els nostres camins. Mai vas saber com em vas ajudar aquells dies. I com vàrem arribar a riure amb alguna de les teves genials classes. Jo et preguntava com es deia “tal” i tu em responies el que et semblava. Jo repetia. Fatal. Tu corregies. Pitjor. Riures. I després et corregies a tu mateix. I més riures. Molts riures. I tornem-hi. Sempre vas ser de somriure fàcil. Però així vam aprendre. Especialment jo. I al final d’aquella primera etapa ja no hi havia barrera. Tot estava superat. Quasi tot estava après. Però els altres es preguntaven perquè continuàvem rient.
I allò que ens va unir ens va fer inseparables. Vam deixar de ser Tal i Qual, per passar a ser “aquells dos”. Els altres ja no ens concebien a cadascun pel seu cantó. I quan un faltava, feien mil preguntes a l’altre. De fet, i t’ho dic ara, quan no hi eres, tornava a sentir-me sol. De nou perdut. Un altre cop havia de tornar a amagar-me. Com al principi. Només quedava esperar la teva tornada. Sé que a tu et passava el mateix. Varem tenir sort i les absències sempre foren curtes. Encara sort. Perquè érem dos. “Aquells dos”.
El destí, la casualitat o el que sigui, vol que m’acomiadi de tu el mateix dia que fa dotze anys vaig perdre al meu pare. També de càncer. De pulmó. Maleït càncer!!
El cas és que es va forjar una amistat d’aquelles de “per sempre”. I així va quedar. I vam compartir moments d’alegria. I algun que altre embolic, als quals especialment tu, solies atreure. Quasi sense voler. Sempre em va fer gràcia la teva forma d’afrontar els problemes. Gairebé ignorant-los. Deixant-los passar. Esquivant-los. Me’ls explicaves i te’n reies. “¿Y ahora qué hago? Jejejejejeje.""Bueno, no sé. Ya pasará, jeje”, la teva frase preferida. Jo al•lucinava. Jo tot dubtes i preocupacions. Tu conformista i sempre poc exigent. Aquella era una de les teves millors virtuts. La teva poca exigència cap els altres. El que et donaven era suficient. Almenys amb mi. I donava el mateix el que et pogués dir o aconsellar, perquè malgrat l’atenció que em prestaves, després, per descomptat, feies el que et donava la gana. I malgrat tot, la majoria de cops semblava que et deixaves guiar. Donava la sensació que feies allò que els demés volíem. Què ingenus!
De veritat que mai vaig saber agrair-te que m’acollissis en aquells primers moments, que per a mi van ser especialment difícils. Només algú com tu, podia animar-me en aquella imprevista aventura que de forma inesperada varem emprendre junts. I això que molts cops era jo qui tirava del carro. O això creia. Ara ja no estic tan segur. Però sí que és veritat, que tu, amagat en una aparent fragilitat, et recolzaves en la meva falsa fortalesa. Fortalesa que mantenia gràcies a tu. I així, l’un amb l’altre, fins assolir l’objectiu. No sé, de veritat, si ho hagués pogut aconseguir tot sol. No sé si, nou mesos després, aquella atrotinada acadèmia de Mollet m'hagués parit com a policia.
Després, finalitzades les classes, el temps ens va separar. El futur ens va portar per camins diferents. Tu i els teus menors. Els teus “nens”. I la teva inesgotable paciència. I jo intentant ser un aspirant a detectiu de pel•lícula de sèrie B. Separats però junts. Perquè cada cop que ens trobàvem, per casualitat o sense ella, tot començava de nou. De fet, per a mi, eres l’excusa per anar a alguns llocs. O per assistir a trobades programades. Qualsevol motiu era suficient si provocava un moment per tornar a estar junts. Perquè cada cop que ens veiem ens oblidàvem de la resta. Com al principi. Cercàvem el nostre racó i tornaven els riures. Sempre vam tenir riures. Fins i tot rèiem quan sabíem que la resta, els altres, es preguntaven perquè ens rèiem. No s’adonaven de què allò, sempre va provocar més riures. Deu d’haver algú que encara s’ho pregunti.
I malgrat tot va arribar l’allunyament. Tu vas conèixer la meva filla. Jo a cap dels teus. Però sempre vaig saber de tu. Pels breus i escassos moments en què ens vèiem i pel que m’anaven dient de tu. I pel teu germà, al qual vaig acabar coneixent gairebé més que a tu. Dels pocs més antics que nosaltres. Cada cop que m’explicava alguna de les estranyes històries que t’ocorrien, acabava rient. "Siempre será el mismo". "Tengo que llamarlo”, acabava pensant. Però no. Després no hi havien trucades. No sé perquè. I així, el temps passava i passava entre nosaltres gràcies a les petites trobades, les promeses incomplides i notícies de tercers.
Fins fa poc. Molt poc. El lloc, insospitat. Jo sortia de visitar al metge quan tu arribaves. I com havies d’esperar una estona, vam anar a prendre un cafè. Feia com a mínim dos anys que no ens vèiem. Però això no importava. Mai va importar. Continuàvem sent “aquells dos”. Com si no hagués passat el temps. Com al principi.
Passat el primer moment d’alegria, vaig començar a notar quelcom estrany. Semblaves preocupat. L’home del riure fàcil estava trist. "Será que la edad le ha hecho madurar", em vaig dir. Però no. No era l’edat. Alguna cosa passava. No hi havien riures. “¿Qué te pasa?¿Qué has hecho ahora? Cuéntame.” I la resposta em va esborrar el somriure que la trobada havia creat. Em vas explicar que venies de l’hospital. Que t’acabaven de diagnosticar càncer. De pulmó. Que anaves a explicar-li al metge. I que encara no ho sabia ningú. Ni la teva muller, la Yolanda, ni els teus fills. Ni tan sols el teu germà. Ningú. T’ho acabaven de dir. I la casualitat, el destí o el que fóra, va voler que jo fos el primer en saber-ho. Se’m va gelar la sang. Vaig renegar de la puta trobada casual. I m’ho deies amb un somriure. Típic en tu. "Ahora voy a tener que dejar de fumar, jejejeje"."Me voy a poner tan gordo como tu, jaja". Però hi havia por a la teva cara. A la teva veu. “Se lo tendré que decir a Yolanda”. Allò t’atabalava. T’espantava més el fet d’haver-li de dir a la Yolanda, a la teva família, que el fet de patir el mal. Estic segur que vas intentar trobar la manera d’evitar-ho. D’amagar-ho. Trobar la forma de deixar-ho passar, com t’agradava fer. “Ya pasará, jeje!”. Però aquest cop no anava a passar de llarg. Era inevitable. No ho podies esquivar. Vaig intentar, inútilment, animar-te, sabent que no funcionaria. Vaig lloar els avenços mèdics i el ràpid diagnòstic. I que encara érem joves . Pot ser, ja no tan perfectes, però encara joves. I forts. I que no estàvem sols. No va funcionar. Ni tan sols amb mi. I com sempre, vam quedar en trucar-nos. I varem jurar que aquest cop sí que ho faríem. Mentida. Ens vam donar noves i modernes formes de contacte. I les vam utilitzar, sí. Però ja no tornaríem a veure’ns.
Ahir vaig anar al teu enterrament. Vaig veure la Yolanda. Em vaig acostar a ella i li vaig preguntar si em recordava. Feia tants anys que no ens vèiem! Va obrir els ulls plorosos i em va abraçar. "Edu, Edu". I l’abraçada va provocar més llàgrimes. I vam plorar. Vam plorar per tu. I després de tant de temps, semblava que el temps no havia passat. Sempre ens vam tenir en alta estima. Sempre vam ser còmplices per tu. Vam compartir la pena de la teva pèrdua. I després vaig conèixer als teus fills. Per fi els vaig conèixer! Però a tu no. No et vaig reconèixer darrere el vidre. No eres tu. No volia que fossis tu. El càncer havia complert la seva missió. La seva puta missió.
Molts dels que estaven amb nosaltres fa vint-i-set anys, també estaven allà. Però tu no. I de cop, em vaig sentir sol. Un altre cop. Molt sol. Espantant. Com al principi. I per a no haver-me d’amagar de nou vaig marxar. Vaig buscar el nostre racó, aquest cop només per mi. I vaig plorar. I vaig seguir plorant. Només vaig anar a veure’t a tu. A acomiadar-me de tu.
Avui ho sé. Quan arribi el meu moment, tindré al meu primer company esperant-me. Quan jo arribi, no estaré sol. Descansa, Xavi, descansa. Ens tornarem a veure i tornarem a riure. Com al principi.
El destí, la casualitat o el que sigui, vol que m’acomiadi de tu el mateix dia que fa dotze anys vaig perdre al meu pare. També de càncer. De pulmó. Maleït càncer!!
Al meu company i amic, Xavier Marí i García, segona promoció de la Policia- Mossos d’Esquadra, que ens va deixar el dia 11 de juny de l’any 2011. I a la seva família, Yolanda la seva muller, els seus fills, el seu germà Jordi i a tots els que, com jo, us trobeu més sols.
PD: “Xavi, como íbamos a pensar durante aquellas clases magistrales que, veintisiete años después, tú y yo íbamos a participar en un concurso de literatura en catalán. Mira que si ganamos, jejeje…”
